MÒNICA, UN MÓN A LA MÀ
Crec que el documental és un clar exemple de superació. L’al·lota del documental, Mònica, mostra un gran esperit de superació per anar avançant en la seva educació i en integrar-se en la societat on viu i, d’aquesta manera, no sentir-se desplaçada per les seves “diferencies” amb els demés.
Mònica sempre conta amb al el suport de la seva família, pilar fonamental perquè la seva integració es pugui dur a terme amb èxit. Es fascinant vora com la Mònica és capaç d’integrar-se dins el grup classe i com segueix les classes, sent capaç d’agafar apunts, estudiar i treure bons resultat. Un clar exemple de que si les coses es fan bé, tot és possible. Ja que tot això no ho podria fer si no fos per la bona feina d’un equip de suport que treballa conjuntament entre ells i entre el professors i que estan totalment involucrats.
Al centre docent on va la Mònica han sabut inculcar als alumnes la importància que té que aprenguin el llenguatge dactilológic perquè la Mònica es senti una més dins el grup i la seva situació emocional sigui la adequada per seguir els estudis dins la normalitat que les circumstàncies especials li permeti. En el documental, es menciona que les úniques matèries que no pot cursar són música i educació artística, però crec que si fos avui en dia, també aquestes dos les podria fer amb un bon equip de suport.
Com ja he dit abans, el pilar fonamental de que Mònica s’hagi integrat de manera tan positiva dins la societat és la pròpia família. Una família que és molt conscient de la situació però que no es plega de mans i fa tot el possible perquè la Mònica es senti com una nena com una altra i, el que és més important, sentir-se útil i que sigui el més autònoma possible donant-li les eines oportunes. En contes d’avergonyir-se de sa seva filla, com podria haver passat, és mostren orgullosos i lluiten per la seva integració. Participen en totes les coses que podria participar qualsevol nen/a de la seva edat sempre respectant les seves limitacions i adequant-se a elles.
És molt important que tot el que envolta a la nena s’adapti a ella i la facin sentir integrada dins un grup, així com passa amb la família, on casi tots els membres han aprés el llenguatge dactilológic per comunicar-se amb ella. No senten llàstima per ella ja que això no seria gens positiu per la seva evolució.
És increïble la felicitat en que Mònica viu cada moment. Crec que el ser conscient de les seves limitacions, fa que s’esforci més per demostrar que pot arribar al mateix lloc que els altres i que tregui millors resultats inclús que els seus companys de classe.
Està clar, que el cas de Mònica és impressionant, però també es cert que te restes auditives i visuals i que no va néixer amb aquestes limitacions sinó que les va tenir quan era petita. Aquest es un punt a favor per la integració, ja que si no tingues restes i hagués nascut cega i sorda, la seva integració hagués set molt més complicada i segurament no podria haver arribat tant lluny. Així i tot, nens més greus n’hi ha, i per això es important que existeixi en tots els centres un bon equip de suport ja que mai hi ha que llançar la tovalla per ells.
Moltes vegades la mateixa societat posa barreres ja que a vegades estan mal vistos o simplement no hi ha recursos per la seva integració. És important conscienciar a tothom de que aquestes persones són útils i que, amb ajuda, poden viure en normalitat dins la nostra societat.
Està clar que per això, encara hi ha molt a fer, ja que hi ha que aconseguir que casos com el de la Mònica no sigui tan aïllat i que aparegui de forma més normal dins els centres docents. A més, crec que és molt important formar al professionals de la docència per saber tractar i treballar amb nens i nenes amb necessitats educatives especials. Ja que moltes vegades no saben com treballar amb ells i els consideren un entrebanc per la resta del grup quan hauria de ser el contrari.
Amb la col·laboració entre docents, famílies i societat en general, podem fer que nens i nenes com la Mònica tinguin una vida de garanties i s’integrin en la nostra societat tenint una vida normal dins de les possibilitats. Però per això hem de participar tots.
És possible que no sigui el millor treball que he fet a l’assignatura, però l’he triat perquè crec que és un bon exemple de com es possible fer una bona inclusió amb alumnes amb necessitats especials, a més de un bon exemple de com s’ha de fer, treballant conjuntament perquè la Monica, protagonista del documental, es senti lo més “normal” possible sense deixar de banda les seves diferencies de les que la nena és ben conscient. Un gran exemple de superació i de que les coses a base d’esforç es poden fer. És qüestió de tenir la iniciativa per fer-ho i no agafar en camí més fàcil.
